floc, encenall, viruta

Mai t’havia passat. Ets feliç.

Tothom pensa que ho has perdut tot; al perdre la memòria ja no ets tú. No coneixes gairebé ningú, ni tan sols als que mes estimes i t’estimen, necessites senyals visuals per a tot: per saber on és el lavabo, la teva habitació, fotos antigues que et recorden que ets a casa teva. Però ets feliç, mai tanta gent que no coneixes s’havia apropat a tú, tractat-te amb tant carinyo, donan-te conversa, acompanyan-te a passejar. 

Quin món més fantàstic ón la gent s’interessa per un, per la seva salut, la seva alegria. La pena la tenen els altres, a esquenes teves, ells viuen en un altre món, veuen la realitat a la seva manera, diferent de la teva.

Ets tan feliç. Aixó sí, et mires les mans i no oblides el senyal; no portes anells. Aixó et recorda que sí, que ets casat que no portes l’anell per ser un home precavut.

Massa amics els hi falta algún dit. A tu mai et va passar. Recordes la teva feina.

©Alfons Orriols. Tots els drets reservats.

AVB

Durant aquest estiu passat, vam seguir la vida i mort d’aquesta rosa. Deixo dos dels seus moments vitals. Al primer sembla que rigui esperant el seu destí, al segon, més a prop del seu final, més sarcàstica és la seva rialla.

©Alfons Orriols. Tots els drets reservats.

El futur sempre arriba tard

Ahir vaig tornar a veure  la pel.lícula "Blade Runner". La primera vegada que ho vaig fer, ara fa uns quants anys tenia la impressió que aquell futur que ens mostrava  era el futur que m’esperava als anys que tinc ara.

I encara espero.

Igual que l’americana de pana que ja fa uns dies vaig rescatar del fons de l’armari

encara espera la tardor que no arriba.

Mentretant aprofito i l’hi faig unes fotos que em recorden llocs bastant més càlids.

©Alfons Orriols. Tots els drets reservats.

©Alfons Orriols. Tots els drets reservats.

Falten 4 hores per tenir la llum màgica i no tinc temps. Sort que la càmara empeny les manetes del rellotge i en un moment s'ha fet fosc. I són les cinc de la tarda.