Diuen que al moment de morir hi ha una explosió d’endorfines al cervell que et fa més agradable despedir-te d’aqueta vida, i el color que veus és el blanc.
Com blanc també és el color del buit, el buit que et queda quan perds algú estimat.
I l’has d’omplir amb records que normalment són en color.
Deu va crear l’home? o va ser l’home qui va crear Deu?
Penso que les meves endorfines quan toqui em portarán la imatge de Deu que hi ha a la foto.
De les pel.lícules que en aquestes dades feien a la primera TV en color que vam tenir a casa.
Abans era l'art que intentava representar Déu. La televisió i el cinema l'han humanitzat (antropomòrficament parlant) tant que s'ha convertit en personatge. Serà per això que els pobles semites tenen prohibit representar-lo.
ResponEliminaJo somio en blanc i negre. No m'estranyaria que quan mori se m'aparegui una carta d'ajust.
És curiós això que preguntes. Aquí vestim el dol de negre, però en moltes altres cutlures ho fan de blanc. El blanc ens representa la puresa i, potser, la mort és purament el final.
ResponEliminaO no.
No sé exactament si són les endorfines les qui duen a veure-hi de color blanc quan un mor, el que sí que puc dir-te és que quan tens la gran porta davant dels teus nassos no tens tanta angoixa per tu, com la que sents pels qui es queden a port. (Bé, vist el resultat, ja deus suposar que la meva història té final feliç).
Ja em perdonaràs l'autocita, però jo també vaig parlar del color blanc, també en relació a la mort. http://comolaprincesadelguisante.blogspot.com/2010/04/blanco.html
Una abraçada, a casa nostra també hi va haver un petit silenci blanc quan vam saber que se n'havia anat la Rita.
Enric: Tens tota la raó. Va ser el cinema el que em va ensenyar la cara de
ResponEliminaDeu.
Deu és CHARLTON HESTON!!!
o era Moisés? o Juli César? el Cid?....
Ana: Blanc cicatriu. És el color de la cicatriu que et queda. Notes la fulla ben esmolada de la gübia deixant l'emprenta al teu cor. És el Blanc que t'inunda i no et deixa respirar.
ResponEliminaDoncs jo em vaig desmeiar un cop i ho vaig veure tot verd, estava estirat en un camp d'herba i el sol m'il·luminava, fins que el metge em va despertar i em va dir
ResponElimina- Pensaba que se nos iba.
Aris:De petit, quan els meus pares deien que no podia veure algo perqué era massa verd,no ho entenia, pensava en camps verds d'herba..
ResponEliminaDesprés vaig descobrir que l´herba era la que et feia veure "l'herba " d'un altre color,i que el color "massa verd " era el color que güiaría els següents anys de la meva vida.
Una abraçada.
(-.-} ....últimament estic una mica ZEN
Els colors duen ser tan particulars com les persones, els meus desmais son grocs !!!
ResponEliminaI del blanc que parleu es veu al final, l'experiència més propera que tinc, anomenava llum, moltíssima llum que no cegava gens, tot i no suportar tenir els ulls oberts pel dolor que li produia.
La imatge de Déu, m'ha fet tenir tants mals sons! Sempre tant emprenyat! Jo en tot cas, em demano el Déu del Jueves.
ResponEliminaBones festes i bon any!
ResponEliminaMistiri sumergit de colors! Em quedaria amb el blanc. Feliç any nou!
ResponEliminaM´agrada aquest blog. M´hi ficaré....
ResponEliminaMontserrat: Sempre benvinguda,un honor per algú com jo que sóc dels últims a entrar en aquesta "familia",que em dediquis una part del teu temps.
ResponEliminaUna abraçada.