dimecres, 19 d’octubre de 2011

AVB

Durant aquest estiu passat, vam seguir la vida i mort d’aquesta rosa. Deixo dos dels seus moments vitals. Al primer sembla que rigui esperant el seu destí, al segon, més a prop del seu final, més sarcàstica és la seva rialla.

©Alfons Orriols. Tots els drets reservats.



4 comentaris:

  1. La més bonica de les flors és la que més lamenta perdre la seva bellesa.
    La seva delicadesa, en canvi, va anar en augment fins el darrer moment.


    Animula vagula, blandula
    hospes comesque corporis,
    quae nunc habibis in loca
    pallidula, rigida, nudula,
    nec, ut soles, dabis iocos.


    :-)

    ResponSuprimeix
  2. On van les ànimes?. És perden en les tempestes? o s'arrauleixen a les escletxes de casa buscant l'escalfor.
    O mai més tornen a ser?

    ResponSuprimeix
  3. Tot i marcint-se es reconeix que és ella mateixa, la de gran i perdurable bellesa!

    Les inicials del títol em fan imaginar una bonica història tot i que trista també!!!

    ResponSuprimeix
  4. CarmeJ:
    Va ser una història maca i em va sorprendre notar que cada dia que pasava, a cada pètal que l’hi queia, més m’atreia, més carinyo hi posava al fer la foto. Una història d’amor amb final anunciat.

    ResponSuprimeix